jueves, 25 de abril de 2013

La Casa del Silenci de Blanca Busquets




Per Carmina Vidal.

Entrevista a l'escriptora Blanca Busquets, guanyadora del Premi Llibreter 2011. Escriptora que torna amb una magnífica novel.la, la qual ens (con)mou al món de la música clàssica.

 
Pregunta: Després del Premi Llibreter, aquesta novel.la que des de la primera fulla fins l'última et captiva i no pots deixar de llegir. Per què aquesta història tan musical?

Resposta: Sempre poso a les meves novel·les alguna cosa de la meva vida. A La Nevada del Cucut hi havia molt de la meva infantesa i de la muntanya, d’on és la meva família materna. Ara, a La casa del silenci, hi he posat la música que ha format part de la meva vida des que vaig néixer, perquè a casa tots hem sabut música des de ben petits i jo vaig estudiar piano i vaig cantar en diversos cors i vaig tocar en una orquestra... Ara això s’ha acabat, però d’una manera o una altra, continuo sempre estant vinculada a la música.

P: És per a vostè significatiu el concert per a dos violins de Bach?

R: És que m’encanta Bach i concretament aquest concert m’apassiona. I em donava molt de joc per a les dues amants del director d’orquestra que toquen aquest concert que sembla una mena de picabaralla entre tots dos violins.

P: Ha estat alguna vegada a Berlín quan encara hi estava el mur?

R: No. Hi he estat després. Però gràcies a l’orquestra que esmentava abans, i als cors, sí que vaig visitar Txecoslovàquia i Polònia diverses vegades en temps del teló d’acer. Hi vaig fer amics del món de la música... i va ser tota una experiència, una de les més impactants que recordo.

P: Si tinguera que identificar-se en alguns dels personatges, en quin seria?

R: Amb la Maria (tot i que no en sé tant com ella, de treure la pols...)

P: Li ha fet fàstic tindre que narrar la vida d'algun personatge?

R: I ara! Això mai! Estimo tots els meus personatges, els he creat jo i els he fet al meu gust. Per a mi són tots adorables.

P: Alguna vegada ha tocat un violi com l'Stainer?

R: No sé tocar el violí, jo. M’he hagut de deixar assessorar per una violinista, la Maria Montes.

P: Quin ha sigut el paràgraf que més li ha arribat a dintre?

R: No et puc contestar aquesta pregunta... Tota la novel·la no és que m’hagi arribat a dintre, sinó que m’ha sortit de dintre. I no hi ha un tros més que un altre.

P: Creu que hi ha moltes Tereses, Anes, Maries, al món?

R: Sí, però molt més complicades. Jo encara m’he quedat curta. La realitat sempre supera la ficció!

P: Està basada en una història real?

R: No, no. Mai no faig històries reals, jo. Només faig servir trossets de realitat i referents diversos per crear una gran ficció.

P: Ha viscut de prop alguna de les vivències dels personatges?

R: Totes, d’una manera o d’una altra. Si no, no les podria ni escriure ni descriure.

P: Creu que la infantesa pot deixar marcada la nostra vida?

R: La marca per sempre. D’això n’estic plenament convençuda. S’ha de vigilar molt què se li fa a un nen... o a una nena.

P: Pensa que sempre s'ha de lluitar per el que ens agrada?

R: Sí. Sempre! I no perdre-ho de vista. Si es canvien els objectius, no s’aconseguirà mai res. Si es té un objectiu, per molt allunyat que sigui, un dia s’aconsegueix. Un es pot anar distraient amb altres coses mentrestant però sense perdre mai l’objectiu.

P: Què la va fer decidir-se per aquest títol "La casa del silenci"?

R: És un títol preciós, però no és meu. Jo no sabia com dir-l’hi, i va ser una proposta de la meva editora, la Laura Àlvarez. És el que diu la minyona, Maria, quan aterra a casa del senyor Karl... I em sembla fantàstic com a títol.

P: Creu verdaderament que per tocar la música d'una forma celestial fa falta tenir ànima?

R: Sí. I tant. En totes les arts, s’ha de tenir alguna cosa molt profunda per comunicar. Si no, només fas notes, o pinzellades si ets pintor, o lletres, si ets escriptor. I les notes, les pinzellades i les lletres no han de ser l’objectiu sinó l’eina per comunicar.

P: Per què aquest final?

R: Perquè la vida és així, i els meus finals acostumen a ser com la vida... sempre amb un punt irònic, això sí.

P: Què els diria als seus futurs lectors per què es deixaren captivar per la seva hipnotitzadora novel.la?

R: Gràcies per això “d'hipnotitzadora”. Jo només pretenc fer passar una estona agradable al lector, que s’aproximi tant com sigui possible a les estones agradables que he passat jo escrivint la novel·la. Per això he fet un “divertimento”. I, si el lector acaba amb un somriure, n’estaré més que satisfeta!

 

lunes, 18 de marzo de 2013

Diari d’H., la Bridget Jones de les adolescents












Per Carmina Vidal.

Aquest és el diari personal de la Hypatia Pétriz, una noia de 14 anys amb problemes i inquietuds molt reals... i un munt de talent per explicar-les! Des de la Galera presentem una novel·la en format de memòries sobre la primera adolescència, plena d’humor, reflexions i descobriments.
Està destinada a convertir-se en un llibre de referència per a tota una generació.
En el 50è aniversari del naixement de la Galera, l’editorial vol seguir més que mai #del als seus valors apostant per autors joves i amb talent i, sobretot, de producció pròpia. La Hypatia Pétriz és la combinació ideal de frescor, novetat, literatura i música. És l’autora més jove del catàleg de la Galera. Té només 14 anys, és una gran amant de la música, i no només escriu sinó que també toca la guitarra i canta.
Aquest març arriba a les nostres llibreries el seu debut literari, Diari d’H., una novel·la en la qual, a través de les re+exions de la protagonista, anirem coneixent la realitat dels nostres joves.
Recomanat per a lectors i lectores a partir de 10 anys, el Diari d’H. és una història molt actual,protagonitzada per una noia real en el món real. El dia a dia dels adolescents no és de novel·la, i això és el que tindran en comú l’H. i ells. Qui pot entendre millor què és ser una adolescent que una altra adolescent, si no?


Debut sensacional d’una joveníssima escriptora amb un talent enorme. Un llibre de referència per a tota una generació.
Francesc Miralles


I perquè se sentin més propers a la protagonista, els lectors i lectores disposen d’una llibreta que acompanya el llibre amb el mateix format que aquest, on podran escriure les seves aventures, amors i desil·lusions,
i acabaran sent protagonistes de la seva pròpia història.
 

Sinopsi
La protagonista d’aquest diari comença el seu relat un mes abans de fer els 14 anys, gràcies al regal anticipat del seu tiet: una llibreta molt especial que li han fabricat només per a ella. Allà descriurà tot el que viu, pensa
i sent en els 30 dies més intensos de la seva (no tan llarga) existència...
L’H. s’ha enamorat per primer cop a la vida, però la cosa no pinta bé: en Lluís és el seu millor amic, però només té ulls per a la Frida, la noia més guapa de la classe i la millor amiga de l’H. Per acabar-ho d’arreglar, el seu pare, divorciat fa temps de la seva mare, insisteix a presentar-li la seva nòvia de 25 anys, amb qui es pensa casar per Nadal.
Mentre passa tot això, un misteriós amic del Facebook ha començat a tirar-li la canya. La noia sospita d’un noi molt tímid de la seva classe, però no n’està segura. És que hi ha res segur quan tota la teva vida està de cap per avall, estàs feta un embolic i ets en el compte enrere per fer els 14?


Sobre l’autora
Em dic Hypatia Pétriz de veritat. No és un pseudònim! Vaig néixer el 28 d’agost de 1998 a Barcelona.
Des de petita em +ipa l’art en totes les seves formes. M’encanta escriure i llegeixo tot el que em cau a les mans. Toco la guitarra elèctrica i canto cançons de rock en solitari. He escrit el Diari d’H. amb tretze anys.